Te deix, amor, la mar com a penyora

"I dir-vos com ara la pluja pot ser ja després de tant de temps infinitament clara, suau i nodridora sobre aquest cos nu d'adolescent.
La pluja ara, llisa i fosca també com una esquena, esbucant el risc vora els paranys, els precipicis, les terayines, el teu risc d'amant o de suïcida.Els vidres tenen, o els espills, irisacions de magnòlies, però, com explicar-nos la flaire del seu perfum?
Tancar els ulls amb la son suficient per a somiar-te un altre cop tan sols i lliurar-te després com una ofrena, no penyora, no mar, a l'oblit necessari on tants cops t'he esperat.
Però digue'm, què en faré, de la tendresa, indomable, nítida, que em vessa al fons del mirall?

Començo a inventar-te... "



Avui la Carme Riera sona molt a dins meu i la música d'aquest relat seu, dins de "te deix, amor, la mar com a penyora", batega dins del meu cor, com si el que digués ho hagués escrit jo mateixa ( que ja m'agradaria). És, sencillament, preciós.